Brossa, el poeta visual. El pas del llenguatge a l’objecte
Joan Brossa[ii] va utilitzar molts registres i gèneres diferents, a tot ell ho anomenava poesia. La poesia literària, el teatre, el cinema, la poesia visual, els objectes, els cartells, les instal·lacions, els poemes corporis, la poesia escènica, “tot són cares d’una mateixa piràmide” dirà.
Brossa va ser un apassionat de la màgia i l’il·lusionisme, que entenia com una necessitat de canvi. Planteja la il·lusió com a motor, l’atzar com a factor important i l’absurd que cal apedaçar. “Tot plegat per obrir finestres a la realitat; ha de ser un punt de partida, no pas d’arribada.”
Lacan[iii] troba en la poesia el paradigma del que hauria “d’inspirar la interpretació analítica”. “Només la poesia (…) permet la interpretació”. No es tracta d’una poesia qualsevol; és una poesia “que és efecte de sentit, però també efecte de forat”. La proesa del poeta és” fer que un sentit estigui absent”
Brossa descriu la poesia visual com un procés dins la seva obra. “Vaig començar dient coses a través del llenguatge, que tenia molta importància, però arriba un moment que adopto una fórmula antiretòrica, buscant l’enquadrament de la realitat però amb el mínim d’adjectius, perquè m’interessa el cap i no la perruca… Això em va portar a la descripció minuciosa de l’objecte, i d’aquí a la poesia visual hi ha un pas.”
L’artista comenta que alguns dels seus poemes estan al límit de la literatura, és a partir de recerques plàstiques i mentals, que no troba a la narrativa corrent, que el porten a la poesia visual. Aquesta li permet que el poema surti dels llibres i es plasmi en una altra dimensió. “No es tracta només de canviar de suport i d’escriure versos en una paret o en una tanca, sinó de buscar una nova estructuració del poema entre la visualització i la semàntica”. La recerca de Brossa gira entorn a tres elements essencials per ell: la poesia, l’acció i la visió.
Sobre aquest punt de poesia al límit, de poesia que genera un buit, Eric Laurent[iv], desenvolupa que és “una mena de versió del litoral, és a dir, el que separa dues coses que no tenen cap manera de mantenir-se unides, ni cap manera de passar de la una a l’altra “; és la possibilitat de mantenir junt el que no se sosté junt, la realitat i el sentit “.
[i] Exposició al MACBA “POESIA BROSSA” del https://www.macba.cat/ca/expo-poesia-brossa Fins el 25 de Febrer del 2018
[ii] Joan Brossa (1919-1998) és el poeta avantguardista català i barceloní més important de la segona meitat del s.XX
[iii] Lacan, J., « L’insu que sait de l’une-bévue… », op. cit., lección del 19 avril 1977, Ornicar ?, 17/18, p. Y lección del 15 mars 1977.
[iv] Laurent, E., « La lettre volée et le vol sur la lettre », La Cause freudienne, 43, p. 4.