< return

L’estel del matí

El cos del paper s’usa per netejar pinzells: vet aquí el fonament: “en el fons de la tela un color clar com la craie”. Pintada la primera Constel·lació, la resta de l’una serveix per a la que ve. L’escurament deixa un empastifat ordinari que fa present un espai nou. És un suc, com la merda, que deixa una base transparent sobre la qual edificar-se. El dibuix traçat per damunt de la que va deixar de ser taca deixatada parteix de punts i de línies que no són ulls, ni boques, ni sexes, ni aranyes, ni pics, ni pigues, ni mandorles. Són traços que no volen fer lletra però sí escriptura, efecte desastrat de destí sense planeta: la constel·lació familiar i els seus forats negres peluts. La color, els colors primaris, són per figurar, per captar-nos en el mirat; aquells són el vertader origine du monde. Es mira en un mirall d’afaitar i veu allò que ningú: “Em servia de la meva cara igual que un molinet de cafè.” Vet ací l’origen de l’art.

Quan el 1939 el nazi origina el desastre, el creador tem la mort del gaudi: “L’art té els dies comptats”, diu. Es fa escàpol, amb la Pilar i la Dolors, cap a Varengeville-sur-Mer, Sant Hipòlit de Voltregà, Mallorca i Mont-roig del Camp, carregat sempre amb una carpeteta amb fulls de paper untats i guixats, un treball de base que es transformaria en les 23 Constel·lacions d’un nou univers.

La nostra, L’estel del matí, signada el 16 de març, drôle de guerre, va ser destinat a la Pilar. “Per a mi, el sexe femení és com planetes o estels fugaços, forma part del meu vocabulari.” La vulva i els seus pèls fan una batuda que ens deixa sense ulls ni urpes. Els sols negres ens deixen sense cap tot per a res. Els fils estel·lars es tornen vores que fan formes de forces: bec mut, llengua de pic, dent negre, punt i coma, peix de no-res, ull que busca boca. Als cordills emmudits els han deixat sense nusos i s’esfumen en volves de fum o traces de pixarada.

Fins que Joan Brossa, poeta, li dóna la paraula definitiva: “Bon dia, Joan Miró.”